Micro Relat

Hi ha dies que no s’acaben, hi ha dies que no arriba el son. Hi ha dies que es difonen lentament en altres dies i els somnis són robats. Hi ha setmanes que són dies, confonent el calendari de la…

Les paraules no són definitives: el seu significat, la seva grafia o la seva composició. Una paraula majúscula pot perdre de sobte importància i tornar-se minúscula. Si és que hi ha jerarquia de paraules… Les paraules no s’han de llegir…

Un vaixell sota el mar sempre és un desastre, cap vaixell va néixer per enfonsar-se. Tanmateix, quan el travessa el temps, hi ha una bellesa que prové de la catàstrofe. El temps canvia l’aspecte de les coses.

Hi ha una finestra oberta que no tanca. Una brisa que pertorba la vista que no acaba. Més enllà, a l’infinit, el somni tangible se subjecta a la impermanència dels dies i de les nits. El temps passa, absorbit en…

De dia a dia, veig la meva mà créixer i les cèl·lules que es multipliquen en aquesta oda al triomf de la vida. De dia a dia veig que el meu peu creix, i els camins que he anat abans…

Paraula calenta amb olor i lleuger pes sobre els braços. Ungla i carn contra el precipici de la separació. Vigilància i esperança en un racó segur i proper.

Al final de la festa, la meditació consisteix a netejar les boques dels gots borratxos i reveladors, servits durant el menjar. Per a la brutícia més arrelada s’utilitzen les ungles i, de vegades, el perdó…

Un dia em van preguntar què era per a mi existir. Vaig respondre: no ho sé, és bo, caminar pel món… Avui, en els meus noranta, crec que existir és també sentir el món caminant en nosaltres.

Onades d’or poblades per sols reverents creuen el camí. Roden al llarg de l’asfalt calent i infinit, brises ràpides en direcció al seu destí. Els micro universos plasmats en aquest desert peninsular, són oasis de color i vida. Drenen valls…

Què penses quan el teu cos es queda lliure a l’aire que t’abraça i et trenca fins al punt que no saps quanta part és la respiració i quanta és el vent?

Back to top